He treballat en diversos àmbits des del retail fins a la logística i les feines d’oficina, i sempre he tingut grans dificultats amb les entrevistes. Moltes vegades tenia la impressió que havia respost bé, però amb el temps m’adonava que em resulta difícil respondre dubtes com «com et veus d’aquí a 10 anys?», o preguntes personals que no estan relacionades amb el context laboral.
A les entrevistes se sol donar molta importància a l’expressió facial del somriure, i m’adono que no tinc una expressió facial especialment expressiva, moltes vegades no somric. Això probablement s’interpreta com desinterès per part meva, encara que no sigui així.
La roba sempre es considera molt important a les entrevistes i en els contextos laborals, però per a una persona amb autisme alguns teixits i materials de les peces poden no ser còmodes des del punt de vista sensorial: poden causar dolor subcutani, ansietat, malestar, migranya, incomoditat general.
Per exemple, jo tinc problemes per a fer servir americanes o camises, que utilitzo estrictament folgades. Les americanes solen tenir una consistència tàctil molt desagradable i en general són peces rígides, que creen una sensació de constricció i malestar sensorial extrem. Probablement, la falta d’americana es llegeixi com una falta de cura a la vestimenta, però per a una persona en l’espectre de l’autisme pot ser un veritable problema des del punt de vista sensorial.
Moltes vegades he tingut dificultat amb el contacte visual: em costa molt mantenir el contacte durant llargs períodes, és alguna cosa que bàsicament em provoca ansietat i migranyes i em distreu molt del discurs. Això també pot interpretar-se amb diversos significats, sovint negatius: des de «no li interessa», fins «és covarda, té alguna cosa a amagar».
A més de les dificultats en la fase d’entrevista, també existeixen diversos problemes d’inclusió en el lloc de feina des d’un punt de vista ambiental. Sovint els contextos de feina són caòtics, sorollosos, hi ha telèfons sonant, gent parlant al mateix temps, música de fons i llums de neó. Si estigués constantment exposada a aquests sorolls i llums sense cap flexibilitat, correria el risc de no acabar les meves activitats laborals o , en qualsevol cas, tindria problemes per a concentrar-me i, certament, sentiria una profunda frustració. Els llums i els sorolls em provoquen constants migranyes que, sumades a la frustració, poden derivar a una sobrecàrrega sensorial que no em permetria duu a terme satisfactòriament la meva vida laboral.
Recordo treballar en un lloc que tenia llums fluorescents molt fortes: vivia amb nàusees i mals de cap constants, moltes vegades em sentia desorientada; la frustració de no poder fer la meva feina malgrat les meves habilitats i capacitats era esgotadora. En aquesta ocasió vaig preguntar si era possible abaixar els llums o canviar de lloc de feina, però m’ho van negar i a la llarga vaig decidir acabar la meva experiència laboral, malgrat que la feina en si m’agradava. Desafortunadament, les condicions ambientals eren insostenibles i, a la llarga, esgotadores per a les meves característiques sensorials.
Crec que uns espais de feina inclusius per a les persones amb autisme són una gran prioritat en el món laboral actual.
Les persones amb autisme tenen dret a treballar com tot el món, i a aconseguir una independència econòmica que els permeti viure una vida tranquil·la. És molt important que els entorns siguin inclusius, amb una il·luminació adequada i el soroll reduït al mínim, així com és igualment important que les empreses, de qualsevol sector, rebin una formació o almenys estiguin informades sobre l’autisme.
Tinc la impressió que, a més d’un personal capacitat, també és necessari un canvi de mentalitat i una major obertura a les peculiaritats de l’autisme, per a evitar que siguin jutjats amb significats negatius que en la seva majoria són el resultat de perjudicis.
Amb Specialisterne vaig tenir ajuda des del principi. Vaig rebre formació adequada i suport constant al mateix temps. Per primera vegada en la meva vida, quan vaig fer les entrevistes, no em sotmetien a preguntes no relacionades amb la feina: totes eren preguntes sobre la feina, les meves experiències anteriors i les meves habilitats.
Segurament la presència constant d’Specialisterne amb el seu personal especialitzat amb l’autisme ha fet la diferència, fent les entrevistes més accessibles, i abordades per a l’empresa amb una ment més oberta cap a l’autisme (aquesta va ser la meva sensació).
El suport que em van brindar sobre estils de comunicació em va resultar molt útil: funcional tant per a un context laboral com per les relacions interpersonals.
Quan em vaig unir a l’empresa, vaig notar una gran diferència respecte a la meva experiència laboral anterior: la flexibilitat. Per flexibilitat em refereixo a alguna cosa en un sentit ampli: des de la roba, a les hores de feina, a la possibilitat de treballar des de casa. Semblen coses trivials, però per a una persona amb autisme no ho és en absolut.
A vegades el ritme de feina pot ser intens, com en qualsevol àmbit. Va ser útil tenir a Specialisterne al meu costat per a trobar un pla organitzacional per a administrar els ritmes de feina i l’estudi paral·lel per a una certificació molt important. Poder parlar lliurement amb els coaches i amb els mànagers de l’empresa sobre aquests aspectes, va ser tranquil·litzador i summament emocionant, perquè sent autista em sembla increïble poder parlar i trobar solucions junts; les meves experiències passades m’havien ensenyat que això no era possible.
També vaig poder aprovar un examen important i vaig obtenir la certificació de Salesforce. Aquest sens dubte ha sigut un gran resultat per a mi, però el mateix temps sé que el suport constant del coaching setmanal que brinda Specialisterne ha sigut de vital importància i certament és el que m’ha permès arribar a tenir una feina justament remunerada, on jo també soc valorada; és fonamental en l’àmbit personal, per a l’autoestima i la independència.