Des de fa un temps, una nova paraula ha aparegut al món de la Diversity & Inclusion: neuroinclusió. Però què vol dir?
És un neologisme, i com que moltes paraules de creació recent no existeix una definició única, ni hi ha hagut un ús prou extens i durador d’aquest terme al llarg del temps per haver creat un costum que suggereixi una interpretació clara. De moment, la paraula neuroinclusió s’utilitza de dues maneres diferents, i les diferències d’ús, encara que a primera vista puguin semblar insignificants, en modifiquen profundament el significat.
Podem entendre la neuroinclusió com la inclusió de persones que presenten diferències neurocognitives respecte a la mitjana de la població, és a dir, persones neuroatípiques o neurodivergents. O podem pensar en la paraula neuroinclusió en relació amb el concepte de neurodiversitat, és a dir, podem imaginar la neuroinclusió com a convivència igualitària de tots els neurotipus, tant els típics com els divergents. Segons aquesta interpretació, no es tractaria de la inclusió dels qui són percebuts o percebudes com a diferents de la mitjana, la clàssica inclusió paternalista, encara que amb les millors intencions.
La neurodiversitat, és a dir, la variació de característiques en el desenvolupament neurològic humà, ens permet explicar la diversitat neurològica des d’un punt de vista diferent, des d’un angle que se centra precisament a les diferències i no a la idea de dèficits, que siguin reals o presumptes. Això, òbviament, no vol dir que no hi hagi més dificultats, que una persona autista o dislèxica o dispràxica no trobi tota una sèrie d’obstacles en el camí o que no necessiti suport. Centrar-se en la idea de diversitat entesa com la variabilitat de les característiques, és a dir, parlar de neurodiversitat, significa fer entendre al món que les persones no es poden definir exclusivament per les mancances, els dèficits, perquè això és en tot cas una falsa visió de la realitat. […]
Es parla doncs cada cop més de la inclusió de les neurodivergències (i no de la neurodiversitat, que és un error) o precisament de la neuroinclusió.
El problema és que en la majoria dels casos els supòsits són erronis perquè s’imposen models neurotípics a les persones neurodivergents. El que passa en molts casos (òbviament és una generalització) és un intent d’empènyer persones diferents a utilitzar estratègies d’adaptació, per compensar els que se continua percebent com a defectes perquè se’ls compara amb un model neurològic típic, “normal”. […]
És el model clàssic d’inclusió, un procés determinat des de dalt i que sempre es repeteix de la mateixa manera, com un clon, fins i tot quan parlem de neuroinclusió: jo, la societat “normal”, et permeto unir-te al meu grup, però tu, neurodivergent, autista, dislèxic, turètic o TDAH, necessites aprendre a fer les coses a la meva manera. En definitiva, la responsabilitat de les dificultats d’interacció entre dos grups socials, neurodivergent i neurotípic, gairebé mai no es comparteix, sinó que sempre s’atribueix al grup infrarepresentat.
I, en canvi, seria útil que els implicats en la inclusió laboral partissin de la idea de reciprocitat de què ja hem parlat abundantment en altres ocasions. No n’hi ha prou educar el diferent perquè es comporti com una persona “normal”.
Per què és fonamental la idea de reciprocitat? Perquè no treu la dignitat a les persones neurodivergents, no els responsabilitza d’haver de canviar, d’haver de fer-ho millor i superar les dificultats anant contra la seva naturalesa. En resum, dir-li a una persona autista que intenti resistir estímuls sensorials per als quals la seva neurologia no està estructurada per resistir, és com dir-li a una persona amb cadira de rodes que ha d’intentar caminar. […]
I aquí és on volia arribar, el veritable significat de la neuroinclusió que no és només la inclusió de les neurodivergències, perquè continuaria proposant el model clàssic, paternalista i disfuncional d’inclusió que ve de dalt, la idea que hi ha un grup de persones millors que altres que permet que les inferiors siguin part del seu món. En canvi, pensem en la neuroinclusió com la convivència de diferents neurotipus, els divergents i el típic, la convivència de la neurodiversitat, de fet, la “neuroconvivència”.
[Aquest és un breu extracte del llibre “Di pari passo, il lavoro oltre l’idea di inclusione”, di Fabrizio Acanfora, ed. Luiss University Press]
(Fabrizio Acanfora, persona autista, responsable de la Comunicació i de les Relacions Externes de Specialisterne Itàlia)