En primer lloc, cal subratllar que no hi ha dues persones autistes iguals, de la mateixa manera que no hi ha dos neurotípics amb les mateixes característiques; tots tenim capacitats i punts febles diferents. No obstant això, sí que és cert que l’autisme sol presentar unes dificultats comunes: els comportaments repetitius, les particularitats en la comunicació, la frustració davant la imprevisibilitat de l’ambient. Però actualment, gràcies a la tecnologia, podem obtenir recursos que ens ajudin a transitar la vida d’una forma més còmoda, agradable i fins i tot plaent.
Des de la infància, els nens i nenes autistes reben bullying per ser diferents, per no parlar com els altres -o per no parlar en absolut, segons el grau d’autisme-, per tenir meltdowns o col·lapses a causa de la sobreexposició sensorial. En aquest sentit, és comprensible que busquem eines tecnològiques i aplicacions per adaptar-nos a l’ambient que ens envolta.
D’altra banda, hem de recordar que l’autisme no és una malaltia o una patologia, sinó una condició del neurodesenvolupament, i que l’ajuda externa que ens brinda la tecnologia hauria d’estar orientada a millorar la nostra qualitat de vida, a posar límits, a reforçar la nostra autonomia, i mai a “corregir” tares o defectes individuals, com si hi hagués alguna cosa trencada o defectuosa en nosaltres -l’esforç de convivència hauria de ser recíproc, i no només nostre-.
Aplicacions per millorar habilitats bàsiques
En termes generals, i si parlem de necessitats de suport elevades, hi ha aplicacions per comunicar-se de maneres alternatives -a través d’eines d’eye tracking, per exemple-, incentivar el desenvolupament del llenguatge, estimular les capacitats organitzatives i l’autonomia personal -seqüenciant, pas a pas, diferents activitats- o treballar la psicomotricitat i la respiració -aprendre a gestionar l’ansietat, és, en molts casos, fonamental per evitar col·lapses-.
Les TIC també ens ajuden a trobar espais d’oci accessibles i entretinguts -sense haver de socialitzar en persona, amb l’estrès que això pot comportar per a una persona autista-, a treballar les emocions -tant les pròpies com les alienes- i a posar en contacte a cuidadors i a persones autistes a través de polseres intel·ligents i altres eines tecnològiques, que avisaran als tutors en cas de crisi.
Les aplicacions, en resum, són especialment útils per a les persones autistes perquè creen entorns previsibles, intuïtius i precisos, en detriment de l’arbitrarietat de les situacions socials; són personalitzables per a cada cas concret; són atractives, multisensorials i estimulants -i això és especialment important en persones autistes hiposensibles, que necessiten estímuls atractius al seu voltant-, i són un instrument ideal per continuar les sessions de teràpia des de casa, a través d’activitats realitzables de forma autònoma.
Eines tecnològiques per a la gestió de tasques
Tothom coneix les limitacions físiques de certs espais -molts dels quals, encara avui en dia, són impracticables per a persones amb problemes de mobilitat física-, però existeix un concepte més desconegut i que afecta especialment a les persones autistes: l’accessibilitat cognitiva. Són innombrables els processos i els entorns pensats exclusivament per i per a persones neurotípiques, i, malgrat la nostra bona voluntat, no solquem encaixar-hi -la qual ens condemna a l’exclusió social-.
Per a les persones autistes, pot arribar a ser molt complicat comprendre com estan estructurats els diferents espais, assumir tràmits burocràtics, planificar activitats, gestionar el temps que necessitarem per dur a terme un projecte, entendre quan hem de lliurar una tasca -ja que les indicacions solen ser subtils, implícites-, enfrontar-nos a tràmits burocràtics eterns i inabastables, o socialitzar innombrables vegades en un dia per demanar informació, aclariments, normes explícites. Tots aquests exemples fan referència a barreres cognitives de la vida quotidiana.
En aquests casos, la tecnologia també pot ser una gran aliada. El disseny wayfinding, per exemple, es proposa millorar la llegibilitat de l’entorn i la navegació per la ciutat, a través de mapes interactius, recorreguts temàtics, indicacions fàcils i intuïtives per arribar a un destí concret o pictogrames de senyalització. L’objectiu és clar: millorar l’accessibilitat cognitiva dels espais, i acostar-nos a una accessibilitat universal -tot i que encara estem molt lluny que això sigui una realitat-.
A més, a causa de la disfunció executiva, moltes persones autistes tenen problemes relacionats amb la planificació, l’organització i la gestió del temps. En aquest àmbit, també existeixen aplicacions per planificar activitats i tasques pendents, per enviar-nos recordatoris a nosaltres mateixos -a través de melodies concretes, per exemple-, o per ajudar-nos a comprendre el temps d’una forma més concreta i mesurable -amb temporitzadors visuals, per exemple, o amb timbres i sons programables-.
Diagnòstic, activisme i comunitats autistes
Per acabar, hem de parlar de les oportunitats que ens ha donat la tecnologia a l’hora de connectar-nos en remot a formacions o reunions de treball -el teletreball, per a persones autistes, pot ser molt còmode i agradable-, d’accedir a informacions i investigacions que, d’una altra manera, mai hauríem conegut, o de conèixer altres persones similars a nosaltres a través de les xarxes socials.
Gràcies a aquesta connexió en xarxa, motivada pels avenços tecnològics, moltes dones -les quals pateixen un infradiagnòstic preocupant- s’estan veient reconegudes en vídeos i canals de divulgació d’activistes autistes, i estan iniciant els tràmits per rebre el seu propi diagnòstic. Sense aquesta democratització de la informació, moltes d’elles continuarien pensant que estan trencades, que no encaixen en el sistema, que no existeix ningú al món com elles. I, gràcies al diagnòstic, poden començar a reconstruir la seva autoestima i millorar la seva qualitat de vida.
A més, les xarxes socials ens permeten conèixer a altres persones autistes, crear grups de WhatsApp o Telegram amb companys afins a nosaltres, fer activisme per transmetre al món els nostres desitjos i necessitats, i, en definitiva, crear o trobar comunitats d’altres persones autistes amb inquietuds similars i amb les quals podem ser nosaltres mateixos en plenitud.
Article escrit per Montse Bizarro per al blog ThinkBig de l’Àrea de Sostenibilitat de Telefónica: https://blogthinkbig.com/tecnologia-autismo