En un assaig sobre la inclusió laboral de les persones neurodivergents titulat La diversità è negli occhi di chi guarda[1],publicat gratuïtament al meu bloc el setembre de 2020, vaig expressar alguns dubtes sobre el concepte d’inclusió llançant la proposta, que posteriorment vaig ampliar al llibre In altre parole, dizionario minimo di diversità[2], de començar a considerar la inclusió no com un gest unidireccional concedit per la majoria – per la normalitat – a les minories, sinó com un procés basat en la reciprocitat que es pot expressar més apropiadament per la idea de convivència de les diferències.
A partir de la meva experiència com a persona autista i homosexual, i de les dificultats que certes característiques relatives a les meves identitats han posat en la meva trajectòria personal i professional, he trobat el procés d’inclusió força tendenciós i poc eficaç.
Primer, la mateixa definició d’inclusió implica un desequilibri entre les parts involucrades. Això desequilibra la inclusió a favor dels qui tenen el poder d’incloure, posant l’altra part – la persona o la minoria que s’hi inclou – en una condició de passivitat. En diverses ocasions he plantejat la qüestió lingüística com a punt de partida. Incloure significa literalment “tancar”, i el diccionari de la RAE defineix la inclusió com a “acció i efecte d’incloure” és a dir, “posar alguna cosa o algú dins d’una cosa o d’un conjunt, o dins dels seus límits”.
Pràcticament la inclusió no es tradueix en una igualtat real de les parts, sinó que segueix el concepte matemàtic segons el qual la relació d‟inclusió entre dos conjunts és, […, la “relació a partir de la qual un dels dos conjunts conté l’altre com a subconjunt propi”[3].
Passant del nivell purament semàntic a la pràctica diària al lloc de treball, les coses no canvien gaire. En la majoria dels casos, la inclusió la duen a terme persones pertanyents a la cultura que podríem considerar dominant, que es relacionen amb la diversitat a partir d’una visió filtrada per la mirada de la normalitat. Una part de la societat decideix llavors com, sota quines condicions i segons quines dinàmiques les persones que no s’ajusten als paràmetres de la normalitat poden o no ser acollides al món del treball.
Quan dic que la inclusió, tal com es duu a terme en la majoria dels casos, és tendenciosa, em refereixo a aquest desequilibri en definitiva natural que s’origina a la mirada de qui es troba decidint per una altra persona. El fet que sigui un desequilibri natural i comprensible no vol dir que hàgim de continuar perpetrant-lo, almenys si volem crear una societat capaç de generar convivència entre persones que expressen característiques extremadament diferents.
La idea de reconsiderar la inclusió en termes de convivència sorgeix de la necessitat eliminar aquest desequilibri per redistribuir l’excés de poder, ara concentrat en mans de la majoria, entre totes les parts d’una comunitat.
Cada persona veu el món a través dels seus propis ulls, l’experimenta a través d’una sensorialitat única i l’elabora de manera absolutament subjectiva també en base a l’experiència personal, l’educació, l’estatus social, segons les seves característiques s’enquadren o s’aparten d’uns cànons ideals de normalitat. A la idea de convivència, l’acte paternalista d’incloure els que percebem com diferents de la mitjana (sota qualsevol aspecte), aquest moviment vertical que baixa des de dalt en forma de concessió benèvola a la participació social i laboral, es torna en canvi en un procés recíproc que parteix del respecte mutu i es desenvolupa a través de la comprensió de les característiques de laltre. La convivència és un procés actiu que requereix que cada persona faci un pas cap a l’altra, cosa que elimina la clàssica oposició de nosaltres cap a vosaltres, i posa al centre la persona amb les seves peculiaritats, amb les característiques úniques que la fan diferent de qualsevol altra.
Sembla clar que una inclusió real que garanteixi la coexistència de la infinita varietat de característiques humanes expressades pel concepte de diversitat requereix una cultura de cooperació en què les persones estiguin disposades a anar de la mà i recolzar-se mútuament. Per aconseguir la convivència de les diferències es necessita una cultura empresarial el valor principal de la qual sigui el benestar col·lectiu i personal, la satisfacció i el creixement de cada persona, però sempre en relació amb el teixit social a què pertany.
(Fabrizio Acanfora, persona autista, responsable de la Comunicació i de les Relacions Externes de Specialisterne Italia)
NOTES
[1] F. Acanfora, La diversità è negli occhi di chi guarda: superare il concetto di inclusione della diversità sul lavoro (e-book), 2020, www.fabrizioacanfora.eu.
[2], [3] F. Acanfora, In altre parole. Dizionario minimo di diversità, Effequ, Firenze 2021.