Els autistes són poc sociables o és només un mite?

I això funciona així en molts altres àmbits o facetes de la vida: en la necessitat d’anticipació, en la rigidesa cognitiva, en la regulació emocional, en la resolució de conflictes… i, per descomptat, també en les habilitats socials i en la necessitat de socialitzar amb altres individus. Sí que és cert que tots els autistes, en major o menor grau, ens desviem de la norma, però tots ho fem de maneres molt diferents; alguns tenen greus problemes per mantenir una conversa en grup, i altres potser parlen “massa”, si escoltem el que ens dicten les normes capacitistes d’aquesta societat (autistes massa directes, o que parlen durant molta estona d’un tema d’interès concret). Per què, llavors, se sol pensar que els autistes són molt tancats i que prefereixen la solitud a la companyia? És simplement un mite o hi ha alguna explicació real darrere d’aquesta afirmació?

Habilitats socials i problemes de comunicació

El problema de la socialització per a la comunitat autista es remunta a la infància. No conec a cap autista que, de fet, afirmi haver-se sentit còmode, escoltat i integrat quan era petit (i especialment en l’adolescència, quan la necessitat de tenir un grup unit i cohesionat és més important). Per què passa això, si ja hem afirmat que existeixen autistes molt sociables i amb moltes ganes de tenir un grup d’amics? La resposta té a veure amb una forma diferent de processar la informació (els estímuls externs, els gestos dels altres, el soroll de fons, les converses en grup), i, en conseqüència, en una forma també diferent de comunicar-nos i establir vincles amb els altres.

És molt comú trobar autistes que, ja des de la infància, se senten incompresos, “fora de lloc”. I és molt fàcil entendre per què, si ens fixem en la nostra hipersensibilitat (o a vegades hiposensibilitat) als estímuls externs. El contacte visual sol aclaparar-nos (és probable que ens fixem en una gota de suor del front, o que intentem desxifrar expressions facials, i que perdem el fil de la conversa), la improvisació ens costa molt (quan és el meu torn per parlar? Què hauria de dir en aquesta situació?), les converses banals ens avorreixen i ens semblen molt incòmodes (per què la gent parla constantment sobre el temps, o sobre coses que no els interessen de manera genuïna?), i les xerrades simultànies ens suposen un conflicte a l’hora de discriminar a qui hem d’escoltar, quina és la informació rellevant o com atendre dues o tres persones alhora. Òbviament, tots aquests exemples són generalitzacions (ja hem dit que no hi ha dos autistes iguals), però sí que tots tenim reptes en l’àmbit de la comunicació, i això és una cosa que percebem ja des de molt petits.

En la infància no som molt conscients d’aquestes diferències, però, de manera inconscient, comencem a imitar als altres, a copiar gestos i actituds que veiem premiades (per professors, per exemple), a sortir al pati encara que no ens vingui de gust perquè ho fan tots i, en definitiva, a adaptar-nos a un entorn que ens sembla hostil, encara que no sapiguem per què. En aquest procés (denominat masking o camuflatge) es difumina la nostra identitat en detriment del comportament dominant, que és el de la resta del grup. I això també succeeix en autistes sociables que, per una forma diferent d’entendre el món i de comunicar-se, no acaben de trobar una resposta positiva del seu entorn.

Al final molts de nosaltres entrem en l’adolescència amb l’autoestima malmesa, amb un rastre de bullying a la nostra esquena (a vegades subtil, a vegades molt més explícit), odiant la nostra sensibilitat o el nostre hiperfocus o les nostres estereotípies (perquè ens allunyen de ser un més dins del grup, que és allò que, en moltes ocasions, anhelem amb totes les nostres forces), i sense saber qui som o si és legítim i vàlid conservar les nostres particularitats en un món que no les comprèn ni les accepta com cal.

Diagnòstic i/o autoconeixement

Si el diagnòstic arriba en la infància, és molt més fàcil que els petits autistes comptin amb el suport i les adaptacions adequades per funcionar millor en societat encara que, malgrat això, continuaran trobant reptes i dificultats en la comunicació amb els altres. És probable que, a causa d’aquest diagnòstic precoç, puguin detectar-se abans possibles casos d’abusos per part dels altres, i que el nen o la nena rebi un acompanyament òptim en el seu procés d’entendre als altres sense oblidar-se, i això és molt important, de les seves pròpies particularitats, dels seus talents i de les característiques que el fan únic i especial.

En canvi, si els autistes no rebem aquest afecte i aquestes cures des de la infància (és a dir, si ningú ens recorda que ser autistes està bé, que no hi ha res de dolent en això), és molt més probable que, en lloc de valorar les nostres característiques pròpies com una cosa positiva, intentem reprimir-les, negar-les, o fins i tot destruir-les, i tot això amb l’únic propòsit d’encaixar en un grup i de semblar el més neurotípics possible. Aquí és quan apareixen, en molts casos, les condicions concurrents en l’autisme: ansietat, depressió, trastorn per estrès posttraumàtic, etc. Cal comprendre que molts d’aquests problemes no són inherents a l’autisme, sinó que són causats per una societat capacitista que no accepta la diferència i que ens condemna a l’ostracisme molt més del que nosaltres voldríem.

Amb el diagnòstic i/o l’autoconeixement de nosaltres mateixos, podem començar a exigir canvis. Ja no som nosaltres els que estem trencats o defectuosos, sinó que, simplement, tenim una forma diferent de codificar els estímuls externs i, per tant, de reaccionar a ells. Però tenim el mateix dret a habitar el món que els neurotípics. És en aquest punt quan comencem a sentir-nos forts per posar límits, demanar adaptacions (en, per exemple, el nostre lloc de treball) i explicar als altres com ens sentim o per què reaccionem de determinades maneres. Aprendre a estimar-nos de nou és un procés, a vegades, molt difícil, però tots ens mereixem sentir aquesta pau mental en el nostre dia a dia.

Existeixen autistes sociables? Sí, molts

Tornem ara a la pregunta de l’inici: per què existeix el mite de l’autista solitari, si en realitat hi ha molts autistes extremadament sociables? En gran part, això es deu a aquestes particularitats en la manera de comunicar-nos, que dificulten el nostre objectiu: crear vincles forts i llargs amb els altres, com desitja qualsevol altre neurotípic. Tant l’autista solitari com l’autista sociable es troben gairebé sempre, al llarg de la seva vida, amb riures i burles per part de companys, amb negligències per part de professionals (professors, metges o psicòlegs que ens tracten amb condescendència o escepticisme, especialment a les persones percebudes com a dones durant el procés de socialització), amb desqualificatius constants cap a nosaltres (moltes vegades som massa “maldestres”, o ens centrem massa en els nostres temes d’interès, o som excessivament rígids en les nostres rutines, sempre des del punt de vista neurotípic), o amb llum de gas (deixar de parlar-nos, aïllar-nos conscientment dels grups) i bullying o mobbing en el treball per les nostres diferències.

Quin és el veritable problema, llavors? El tracte que rebem per part de la societat. Fins i tot seria comprensible que l’autista més sociable del món renunciés voluntàriament a relacionar-se amb els altres si en ell convergissin diverses de les situacions comentades anteriorment. Tal com pot inferir-se d’això, l’autista pot ser extremadament sociable i intentar insistentment teixir vincles amb un grup d’amics, però els constants menyspreus i/o fracassos en aquest objectiu poden portar-lo a la frustració i a un sentiment d’inutilitat que dificultarà, encara més, el seu procés d’encaixar en el món.

Però l’autista sociable segueix aquí, el desig de socialitzar forma part de la seva identitat, simplement necessita una mica d’ajuda; els neurotípics també han de teixir ponts, apropar la seva mà a la nostra, preguntar-nos si aquest bar que hem triat per passar la tarda és massa sorollós per a nosaltres, tractar-nos amb amabilitat quan expressem coses que ens avergonyeixen, respectar les nostres rutines, explicar-nos explícitament bromes o jocs de paraules que no entenem per la nostra literalitat, deixar-nos espai per parlar sense interrupcions, comprendre que no necessitem contacte visual (a vegades fins i tot és violent per a nosaltres) per escoltar atentament, i, en definitiva, preguntar-nos què necessitem per a sentir-nos a gust. Aquest és el tracte que hauríem de rebre en totes les parcel·les de la nostra vida per poder potenciar aquest costat sociable que molts de nosaltres portem dins.