“Estàs exagerant”, “ets massa sensible”, “t’ho prens tot com un atac personal” són frases que algunes persones autistes (no totes, és clar) estem acostumades a escoltar. Per què ens atribueixen, de vegades, un “excés de sensibilitat”?

En aquest judici hi intervindrien diversos factors: la nostra literalitat, la labilitat emocional (la tendència de passar d’un extrem emocional a un altre d’una manera força abrupta), l’alexitímia (o dificultat de reconèixer certs estats emocionals) i un concepte anomenat pensament dicotòmic o polaritzat, que serà el tema d’aquest article.

El pensament dicotòmic consisteix a conceptualitzar el món, les experiències i les relacions d’acord amb categories fèrries, rígides i, normalment, excloents o oposades entre si. Segons aquesta forma de pensar, és comú classificar els altres com a “amics o enemics”, sentir que has fracassat estrepitosament en una tasca si no has aconseguit la perfecció absoluta, o negar-te a començar un projecte personal si no tens la certesa que podràs portar-ho fins al final.

Tenir certs pensaments dicotòmics és freqüent a la nostra societat (de la mateixa manera que ho és sentir ansietat davant d’una situació desconeguda), però, a la població autista, sembla que aquest percentatge s’incrementa. Això és força lògic, si atenem a la idiosincràsia autista; la reducció del món a certes categories inamovibles és una resposta adaptativa davant de la impredictibilitat de les relacions socials, de l’ambigüitat que regeix en les nostres interaccions amb els altres i de l’aclaparadora quantitat d’estímuls que ens envolten.

Frustració i desgast mental

Segons Aaron Beck, un dels iniciadors de la teràpia cognitiva, els pensaments reflecteixen la configuració d’una persona sobre una mateixa, la seva història, les seves expectatives i les seves emocions i conductes. Per tant, la nostra manera de pensar influeix en les nostres emocions, i aquestes, alhora, en els nostres comportaments. I això també passa de manera inversa: els nostres actes tenen un impacte directe en la nostra configuració mental i en la nostra manera de sentir. Per això, és molt comú que una persona amb tendència al pensament dicotòmic també experimenti qualsevol esdeveniment amb una gran intensitat emocional (sentint un dolor autèntic i genuí davant d’una petita discussió, o una eufòria desmesurada davant d’una notícia agradable), i que l’expressió d’aquesta emoció sigui igualment polaritzada (mitjançant un plor desconsolat o fent salts d’alegria).

En autisme, el pensament dicotòmic, de vegades, impedeix apreciar els matisos de les interaccions socials (un comentari negatiu cap a nosaltres no implica, necessàriament, que aquesta persona ens odiï), i un esdeveniment lleugerament positiu es pot viure amb la mateixa intensitat emocional que una notícia espectacular, sense que puguem establir una jerarquia d’importància (tant cognitiva com emocional) entre una experiència i una altra. Per descomptat, totes les persones autistes som diferents, però és força freqüent aquesta tendència a viure-ho tot molt intensament; l’emocionalitat neurotípica, per contra, no sol assolir aquests pics d’exaltació, i el sentiment (sigui quin sigui) també s’esvaeix més a poc a poc, d’una manera menys abrupta. Ambdues maneres de sentir i pensar són vàlides, però hem de trobar un encaix entre tots nosaltres per conviure d’una manera òptima.

El pensament dicotòmic, dut a l’extrem, pot ser perjudicial? Per descomptat. El desig constant d’invariància, l’exigència de precisió a les xerrades banals, la intolerància davant d’opinions que jutgem estúpides o sense lògica, entre moltes altres qüestions, poden provocar malentesos socials i, el més important: comporten conseqüències per a la mateixa persona amb aquesta visió rígida del món. Apareixen llavors la frustració o la irritabilitat davant de la injustícia (això no és necessàriament dolent, però provoca molt patiment), i fins i tot símptomes depressius.

Cal aprendre a flexibilitzar la nostra cognició per sobreviure i tenir pau mental, a comprendre que mai no ho podrem controlar tot (aquest món es basa, en gran part, en regles implícites, en codis i regles socials convingudes), però sense oblidar-nos mai de la nostra pròpia identitat, i exigint també que els neurotípics tinguin empatia amb nosaltres i facin un esforç per concretar, ser explícits, anticipar-nos esdeveniments desagradables, planificar tasques, i, en definitiva, fer-nos la vida una mica més fàcil. Perquè, al final, sense un esforç mutu entre totes les persones que conformem la neurodiversitat del món, no hi ha convivència possible.

Hiperfocalització, resolució de conflictes

El pensament dicotòmic forma part d’una manera particular de percebre i sentir, i per tant és perfectament vàlid. És cert que hem d’intentar flexibilitzar la nostra cognició si vivim immersos en malentesos socials per aquest motiu i si, a més, ens provoca patiment, però no hem d’estigmatitzar ningú per tenir una emocionalitat i una manera de categoritzar el món que no s’adapten als estàndards neurotípics. A més, el pensament polaritzat, com ja hem vist, respon a una estratègia adaptativa de supervivència i també comporta aspectes positius.

En què beneficia el pensament dicotòmic la persona autista? És, en molts casos, un gran aliat de la hiperfocalització, de la resolució de conflictes, de la presa de decisions, de la constància per assolir objectius lògics, plausibles i realistes. Si som capaços d’imaginar les conseqüències extremes d’alguna cosa que hem de resoldre (rebutjant matisos, grisos, dubtes que enterboleixen el nostre judici), ens serà molt més fàcil deliberar, escollir una opció que encaixi amb els nostres desitjos més profunds. A més, les persones amb aquest tipus de pensament solen tenir molt clars els seus gustos i preferències, són coherents amb elles mateixes, defensen la justícia i l’honestedat per sobre de tot i tenen una gran lògica interna.

Per acabar, comentar una apreciació, molt encertada, del psicòleg Daniel Millán: el pensament polaritzat sol veure’s com un dèficit o com una característica disfuncional perquè s’associa a meltdowns, a estats d’abatiment extrem, a expressions incòmodes de malestar. Tanmateix, aquest tipus de pensament funciona en les dues direccions i, per tant, l’alegria és igualment intensa, desbordant, fantàstica. I, en aquests moments de felicitat completa, ningú no pensa que tinguem problemes de regulació emocional, o que siguem exagerats, o que la nostra manera de pensar i sentir sigui poc vàlida o desadaptativa.

BIBLIOGRAFIA

Beck, A., Rush, A., Shaw, B. & Emery, G. (1979). Terapia cognitiva de la depresión. Desclee de Bouwer. Madrid.

Caballo, V. (1998). Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Vol. 2. Siglo XXI. Barcelona.

Caro, I. (comp.). (1997). Manual de psicoterapias cognitivas. Paidós. Buenos Aires.

Millán, D. (2021). Guía autista: Consejos para sobrevivir en el loco mundo de los neurotípicos. Editorial Lulu. España.

Oshio, A. (2009). Development and validation of the dichotomous thinking inventory. Social Behavior and Personality: an international journal.