AUTISME, NEURODIVERSITAT I NEURODIVERGÈNCIA
Som tots i totes neurodiversos!
El 1998 la sociòloga i activista Judy Singer va encunyar el terme neurodiversitat com a sinònim de biodiversitat neurològica. Així com la biodiversitat indica la coexistència i diferenciació de diverses espècies en un ecosistema, la neurodiversitat defineix la variació natural entre un cervell i un altre a l’espècie humana.
Segons aquesta idea, per tant, som tots i totes neurodiversos precisament perquè, tot i que pertanyem a la mateixa espècie, no hi ha dos cervells iguals.
Neurodivergència o neuroatipicitat?
A la infinita varietat caracteritzada per la neurodiversitat humana, però, algunes persones comparteixen una sèrie de característiques en comparació amb altres. De fet, la majoria dels individus segueix un desenvolupament neurològic que, sense considerar les diferències individuals, pot considerar típic. A aquestes persones se les denomina neurotípiques.
Una part més petita de la població (que se situa entre el 15 i el 20%) comparteix un desenvolupament neurològic en alguns aspectes diferent a el de la majoria, descrit des d’un punt de vista estadístic com atípic. Aquestes persones es defineixen com neuroatípiques o neurodivergents, i entre elles podem trobar individus amb autisme, dislèxia, TDAH, síndrome de Tourette, discalcúlia, disgrafia, etc.
Segons aquesta idea, per tant, som tots i totes neurodiversos precisament perquè, tot i que pertanyem a la mateixa espècie, no hi ha dos cervells iguals.
Autisme
Des de 2013, amb la cinquena edició de l’DSM (el manual diagnòstic-estadístic de l’Associació Nord-americana de Psiquiatria, APA), l’autisme i la síndrome d’Asperger s’han unit sota una única definició de «espectre de l’autisme». La idea darrere d’aquest canvi és que l’autisme no és una condició limitada per límits definits, sinó que les seves característiques (definides com «símptomes» en el llenguatge mèdic) són presents en diversos graus en tota la població, fins i tot entre les persones neurotípiques. Quan un cert nombre d’aquestes característiques es concentren en una sola persona, i amb tal intensitat que afecten negativament la vida, llavors és possible arribar a un diagnòstic de trastorn de l’espectre de l’autisme.
Veiem aquí com la definició clínica actual d’autisme es va acostant a poc a poc a el paradigma de la neurodiversitat, és a dir, a la idea que les diferències en l’organització de el sistema nerviós són un aspecte comú de tota la població.
El concepte de neurodiversitat ens permet considerar les diverses característiques neurològiques, sensorials, comunicatives i socials com diferències naturals en el desenvolupament humà. D’aquesta manera, quan estem fora de l’àmbit clínic, ens allunyem d’una visió purament mèdic-reparadora, estimulant una interacció entre persones en què les diferències no es percebin necessàriament com un dèficit.
Aquesta visió té l’avantatge d’ajudar-nos a observar les qualitats i característiques d’altres persones sense jutjar-les com a correctes o incorrectes. D’aquesta manera, les persones neurodivergentes i neurotípiques poden buscar formes d’interacció que no s’imposin des de dalt, sinó que siguin el resultat de l’intercanvi i entesa mutus.
En Specialisterne creiem en la reciprocitat del procés inclusiu que no pot ignorar la contribució activa de totes les parts involucrades, sense jutjar negativament les diferències perquè així es puguin transformar en avantatges i possibilitats per a totes i tots.